L'avarícia del nou món

L’avarícia del Nou Món

La història comença el 1506, a Sevilla, Espanya. Aquest any va morir Cristòfor Colom, que és qui va dirigir una de les expedicions més importants: el descobriment d’un nou continent, Amèrica. Va morir sense saber que havia descobert nous territoris i el seu germà, Nicolás Colom, va voler fer-se encara més famós i més poderós que ell. Per tant, va demanar a la reina d’Espanya, Joana I de Castella, que li financés el seu propi viatge. A Cristòfor Colom el van enterrar a la Catedral de Sevilla.

Nicolás Colom, consumit per les ganes d’obtenir nous terrenys, prepara un viatge a Amèrica, per intentar conquerir i apoderar-se de les civilitzacions que descobrís. Ell tenia clar que les persones que formarien part del seu viatge havien de ser les millors, així que, no va perdre el temps, va contactar amb els vint mercaders de millor reputació de tota Europa. Entre ells, destacava el mercader Josep Maria Antoni Andrés Román, juntament amb els soldats de confiança del noble: Ana María Cruz i Joaquín Rubiños.

Només feia falta l’aprovació i el finançament de la reina. La reina Joana I tenia fama de ser difícil de persuadir; tan sols tenien una oportunitat, així que no es podien arriscar i havien d’anar ben preparats.

Una setmana després, Nicolás Colom es va encaminar cap al port més proper preparat per embarcar-se amb la seva tripulació, ja que la reina havia accedit a finançar-li el viatge. Nicolás i la seva tripulació embarcaren  per descobrir nous territoris d’Amèrica.

Durant el viatge, que se suposava que havia de durar vint dies, la brúixola que portava per orientar-se va deixar de funcionar i es van desorientar. Com a conseqüència, el viatge es va allargar, de manera que l’alimentació era cada vegada més escassa per a tota la tripulació. De tota manera, Nicolás va aconseguir calmar els ànims i van poder arribar a terra ferma sans i estalvis el 22 de juny de 1506.

Quan van desembarcar, es van trobar enmig d’unes civilitzacions desconegudes poblades per tribus indígenes. Nicolàs sabia que eren molt innocents, el seu exèrcit els podia vèncer amb un sol cop d’espasa, amb un obrir i tancar d’ulls. Nicolàs i la seva armada començaren a atacar el poble. Els pobres indígenes van veure com el seu poble, on havien viscut tota la seva vida, havia quedat destrossat com a conseqüència de l’avarícia del noble; si no feien alguna cosa ràpidament, la civilització desapareixeria.

El cap dels indígenes va intentar negociar amb Nicolàs, el qual va acceptar. La líder de la tribu, Halach, si volia que el seu poble es conservés, havia de cedir el seu lloc a Nicolas, sent cap del seu nou Imperi, el seu domini, tenir poder absolut de tots els territoris. Halach, sense cap altra opció, va acceptar. Però l’avarícia de Nicolàs augmentava, no estava disposat a compartir la glòria, per la qual cosa va matar a tota la seva tripulació i així es quedaria ell amb totes les riqueses.

L’única supervivent va ser Ana María, la mà dreta de Nicolás, a la qual va enviar en un vaixell cap a Espanya. Nicolás va manar a Ana María que digués a la reina que ell havia mort.

Ana María va embarcar, però, encara que és el que pensava, no viatjava sola. La bruixa de la civilització indígena s’havia amagat dins el vaixell.

En arribar a Sevilla, Ana María es dirigí directament al palau de la reina per obeir les ordres de Nicolás. Una vegada la deixaren entrar, es va trobar amb la reina Joana I, que just acabava de donar-se un banquet. Ana María va informar-la sobre la tràgica mort de Nicolàs. La reina no es podia ni creure els diners que havia perdut acceptant el finançament d’aquell maleït viatge!

Però, inesperadament, va aparèixer la bruixa del poblat indígena que havia estat conquerit per Nicolás. Ana María sabia que la bruixa acabaria dient tota la veritat. Per tant, va ordenar als guàrdies del palau que se l’emportessin al calabós abans que obrís la boca i destrossés els plans de Nicolás.

La dama, la millor amiga i mà dreta de la reina, havia presenciat tota l’escena i li va sol·licitar un moment en privat. Una vegada estaven soles, la dama li va dir que la indígena semblava neguitosa per alguna cosa, que potser l’haurien de deixar parlar. La dama, i les seves aptituds per persuadir, va convèncer la reina, la qual li va demanar que baixés al calabós per parlar amb la indígena.

Quan es van trobar cara a cara, la indígena va començar a parlar. No parlaven el mateix idioma; no obstant això, la bruixa, que era coneguda com La Malinche i era plurilingüe, va descobrir quin era l’idioma que havia d’utilitzar per poder-s’hi comunicar i li va revelar la veritat: el Nicolás estava viu i només va fingir la seva mort per no haver de compartir la fama i les riqueses.

La dama es va quedar paralitzada i va anar corrents a dir-li a la reina. La reina es va sentir traïda i va enviar els soldats a buscar-lo. La reina va voler veure amb els seus propis ulls la situació del noble amb el qual va confiar i a qui va ajudar donant-li diners per al viatge que es suposava que era beneficiós per a tots.

Quan van arribar a Amèrica, no va caldre lluitar contra Nicolás perquè se’l van trobar en estat greu, a punt de morir a causa de les malalties que li havien contagiat els nadius americans. La reina es va enfadar molt i li va dir el que pensava d’ell, sense eufemismes. Nicolàs va suplicar que el perdonessin perquè estava molt feble i, si no el portaven a Espanya per curar-lo, no podria aguantar gaire més. Llavors, la reina va fer fer-lo pagar pel que havia fet i el va deixar allà tot sol, perquè morís lentament i amb patiment, i va demanar fer les paus amb el poblat indígena.

La cap de la tribu, Halach, va acceptar-ho i van fer un tracte. Els espanyols i els indígenes no tornarien a estar en guerra i podrien intercanviar productes: els espanyols aconseguien matèries primeres i aliments i els indígenes aconseguien medicines per guarir malalties.

Finalment, van tornar a Espanya i la bruixa es va convertir en la traductora oficial de la reina Joana I per facilitar el comerç.

FI